La rima
La rima és la total o parcial repetició de fonemes al final de dos o més versos a partir de la darrera vocal accentuada, incloent aquesta.
→ Segons la coincidència dels sons podem parlar de:
a) Rima consonant: apareix quan coincideixen sons consonàntics i vocàlics.
Que jo mateixa, si no fos tan llega, A
en lletra clara contaria el fet. B
Temps era temps hi hagué la vaca cega: A
jo só la vaca de la mala llet. B
(Pere Quart)
b) Rima assonant: es produeix quan la repetició només es limita als fonemes vocàlics.
Al mirador del castell
Blancaflor està asseguda. a
Amb una pinteta d'or
sos cabells pentina i nua. a
(Anònim)
c) Sense rima. Ni els sons vocàlics ni els consonàntics coincideixen en la seva totalitat a partir de la darrera vocal tònica.
Fixeu-vos que escrivim les lletres minúscules quan la rima correspon a versos d'art menor (fins a 8 síl·labes) i les lletres majúscules en els versos d'art major (de 9 a 12 síl·labes).
La rima pot tenir diverses estructures dintre de les estrofes . Les més freqüents són les creuades (rima creuada)-abba- i les encadenades (rima encadenada)-abab-; la rima caudada -ccdd- es pot trobar en els darrers quatre versos de les octaves. Aquestes modalitats poden produir diverses combinacions: rima cadenocreuda -ababcddc-, rima creucaudada -abbaccdd-, etc.
→ Segons la posició de l'accent podem parlar de:
a) Rima aguda o masculina: apareix quan l'accent final del vers recau en una paraula aguda, per tant, en l'última síl·laba de la paraula.
b) Rima plana o femenina: apareix quan l'accent final del vers recau en una paraula plana o esdruixola.
c) Rima esdrúixola (molt poc freqüent): apareix quan l'accent final del vers recau en un mot esdrúixol.
Quan la passada del vent afina —> rima femenina
la tarda tèbia del mes d'agost —> rima masculina
penges com una morta gavina
dalt de la pedra grisa del rost.
(Josep Maria de Sagarra)