UNITAT 7

7.1. Parlem de quelcom important

7.2. Començament del món

7.3. Gènesi de la humanitat

7.4. Gènesi del pecat i del mal que hi ha en l'home

7.1. Parlem de quelcom important

            Pels volts de l'any 930 abans de néixer Jesucrist, els israelites vivien millor que mai. Era l'època dels grans reis d'Israel. Després de moltes lluites, havien conquerit Canaan, que era la terra promesa per Déu als seus avantpassats Abraham, Isaac i Jacob. Vivien en pau i molt d'ordre en un país que ja era seu. El rei Salomó havia fet un temple on el poble pregava i donava gràcies a Déu.

            En aquests temps de benestar i de tranquil·litat -que molt aviat s'havien d'acabar- és quan van pensar d'escriure la història del seu poble. Recordaren les històries que contaven els avis i que els avis sabien perquè ells també les havien sentit contar als seus avis. Recordant i reunint els escrits que guardaven, van anar escrivint el desenvolupament dels seu poble a partir d'Abraham, que fou el primer patriarca o cap de família del poble israelita.

            Però no es van conformar amb això, sinó que també van contar com va començar el món i com van aparèixer els primers homes a la terra. Naturalment que ningú no havia viscut en aquella època, així que ningú no podia dir com allò realment va passar.

            Els israelites de l'any 930 aC sabien que ells ho devien tot a Déu i que, sense el seu ajut, no haurien pogut escapar-se d'Egipte, ni aguantar més quaranta anys al desert, ni tenir els manaments de les taules de llei... Per a ells, Déu era l'autor de tot el que veien. Déu els havia mostrat moltíssimes vegades que ho podia tot, que era totpoderós. Per això, en contar  com aparegué el món, van dir que va ser fet per Déu, que tenia més poder que no pas ningú més.

            El llibre del Gènesi, que vol dir, "orígens", va ser escrit a trossos en èpoques diferents, i va acabar-se tal com ara el podem llegir, vers l'any 538 aC, quan els israelites, que havien estat portats presos a Babilònia, van tornar lliures a la seva pàtria.

7.2. Començament del món

            Quan els israelites escriuen el relat de la creació del món, treballaven sis dies i en descansaven un, el dissabte. Per fer veure la importància del decans de l'últim dia, explicaran que Déu també va descansar després d''haver creat totes les coses.

            Segons el relat del llibre del Gènesi, el primer dia Déu va fer la llum; el segon, el cel; el tercer, la terra amb els seus arbres i plantes, i també els mars; el quart, el sol, la lluna i els estels; el cinqué, els peixos i les aus; el sisé, tots els animals terrestres. D'aquesta manera estaven dient que tot depenia de Déu, que tot ho havia fet Ell. Els pobles veïns, però, consideraven algunes d'aquestes coses  com a déus, però els israelites no pensen així.

            L'home és creat al final de tot. En contar-nos-ho així, els autors del Gènesi ens volen dir que l'home és l'obra més important de la Creació, i que totes les altres coses són per a què l'home en faci ús.

7.3. Gènesi de la humanitat

            El dia sisé va dir Déu: "Fem el ser humà a retirança meva, i que mani en tot allò que jo he creat".   Déu va fer l'home amb la pols de la terra i va tirar-li el seu alè. Sense l'alè de Déu, sense la seva força, l'home fet de terra no podria viure.

            Però l'home se sentia molt sol. I Déu digué: "No és bo que l'home estigui sol. Li faré una companya". Féu que l'home dormís. I, mentre dormia, li va treure una costella, i amb ella va crear una companya per a ell. En desvetllar-se i veure-la, l'home va exclamar: "¡Aquest éssersí que és carn de la meva carn i os dels meus ossos"

            I Déu va donar a l'home i a la dona l'ordre de crear nous éssers.

            Totes les criatures eren per a la parella. I tots dos vivien innocents i feliços al jardí de l'Edèn, perquè eren amics de Déu. Déu els va posar a prova per tal de saber si de vewritat eren els seus amics i l'obeïen. Els va dir: "Podeu menjar fruits de qualsevol arbre, fora del de l'arbre de la ciència del bé i del mal. Si en mengeu, morireu".

7.4. Gènesi del pecat i del mal que hi ha en l'home

            Fins aquí el llibre del Gènesi, el primer dels que hi ha a la Bíblia, no ha presentat cap problema. Però la societat que va escriure el relat de la creació havia d'explicar l'origen del mal perquè, és clar, ells en tenien de problemes. Els israelites creien en un Déu, però coneixien el mal que l'home pateix. Com que Déu és bo,

només calia explicar que l'home s'havia buscat els problemes tot sol. Aquestes explicacions les trobem de diferents maneres: Pecat i caiguda d'Adam i Eva, la història de Caín i Abel, el diluvi

7.4.1. Pecat i caiguda d'Adam i Eva

            La serp era un ídol per als habitants de Canaan, era la deesa de la vida i de la saviesa. Adorar ídols, o déus falsos, és negar el veritable Déu i creure en d'altres coses.

            La Bíblia conta que la serp va dir la dona: "¿És cert que Déu que Déu ha prohibit de menjar fruits?" La dona va contestar: "Podem menjar fruits de qualsevol arbre, fora de l'arbre que és al mig del jardí. Si ho fem, morirem". La serp va dir: "No en féssiu cas, que no morireu. AL contrari: si mengeu fruits d'aquest arbre us fareu iguals a Déu, i no necessitareu obeir-lo més, ja que us tornareu savis, i podreu saber allò que és bo i allò que és dolent, sense comptar amb Déu per a res".

            Com que aquells fruits semblaven boníssims, la dona en va tastar un, i el va donar al seu marit per a que també mengés. I, només menjar-ne, van deixar de sr innocents, van adonar-se que havien fet ua cosa dolenta i que acabaven de perdre en aquest mateix instant aquella vida tan meravellosa que feien essent amics de Déu. Havien fracassat en la prova.

            Déu va cridar l'home: "Adam, ¿on ets?". I Adam, tot anguniat, va respondre: "Tinc por de tu i m'he amagat"

            -"¿És que has menjat fruits de l'arbre prohibit?"

            Adam, com que es sentia culpable i temia el càstig, va donar la culpa a Eva. Ella es va disculpar dient que la serp l'havia enganyada.

            Havien demostrat a Déu que no havien fet cas del que els havia dit; i es va veure que ni entre ells no van saber ser amics perquè es donaven un la culpa a l'altre. Déu va dir la serp: "Jo et maleeixo. Des d'ara la dona serà la teva enemiga i, un dia, un descendent d'ella et vencerà".

            Déu acaba de fer la seva primera promesa d'ajudar l'home, tot i el que aquest havia fet.

            Déu va dir la dona: "Patiràs molts dolors cada cop que tinguis un fill". I a l'home: "Com que has desobeït, t'hauràs de cansar molt i de suar treballant per a poder menjar, fins que moris i et converteixis en pols, que això eres abans que jo t'infongués el meu alè i et donés vida".

            L'home va anomenar la dona "Eva", que vol dir "mare dels vivents". Déu els va fer robes amb pells d'animals, va manar-los sortir del jardí de l'Edèn i va posar uns àngels que guardessin el Paradís per tal que no tornessin a entrar.

7.4.2. El pecat contra els nostres germans els homes: història de Caín i Abel.

            Adam i Eva van tenir dos fills: Caín i Abel. Caín era pagès, i Abel era pastor d'ovelles. Per a tenir sempre l'ajut de Déu, Caín li oferia els fruits que conreava, sense importar-li gaire si li oferia els millors o els pitjors. En canvi, el seu germà Abel triava les primeres i millors ovelles dels seus ramats per tal de sacrificar-les a Déu. A Déu li agradava Abel i allò que oferia, però no li agradaven Caín ni els seus fruits. I Caín sentia enveja que Déu preferís el seu germà i no pas a ell.

            Com que l'enveja fa que siguem enemics, Caín va matar el seu germà. Davant Déu va dissimular el seu crim, però Déu li va dir: "¿Què has fet, Caín? No has sabut vèncer l'enveja que senties, i has comès un greu pecat. Ara la sang del teu germà Abel em demana que faci justícia. Doncs per haver matat el teu germà, maleït siguis. D'ara endavant aniràs pel món d'una banda a l'altra".

7.4.3. El diluvi

            Adam i Eva va pecar contra Déu; Caín va pecar contra Déu i els homes.

            La pau i l'ordre que havia al món van desaparèixer, i tot es va convertir en lluites i violències. I tantes n'hi hagué que Déu va decidir d'exterminar tots els éssers vius. El món mereix càstig per les seves malifetes i, malgrat tot, Déu es fixa en un home bo per tal que no desaparegui la vida. Aquest home bo es deia Noè, a qui Déu va dir: "Faré que tot quedi en desordre, com abans que jo posés ordre en crear el món. Per això manaré que caigui un diluvi samunt la terra. Tu, Noè, construeix una arca molt gran i entra-hi amb la teva família i una parella d'animals de cada espècie. I procura't aliments per a molts dies".

Noè va obeïr, i Déu va fer que plogués durant quaranta dies, fins que l'aigua va sobrepujar les muntanyes més altes. Van ofegar-se tots els éssers vivents. Després, el nivell de l'aigua va començar a baixar, i l'arca va quedar-se fixa sobre les muntanyes d'Ararat. Noè va anar engegant uns coloms per tal de veure si la terra s'havia assecat, però van tornar-se'n a l'arca, ja que no van trobar terra seca on poder descansar. El darrer de tots ja no va tornar, senyal que ja tot s'havia assecat.

            Déu va manar Noè que sortís de l'arca. Quan ho hagué fet, va construir un altar i va oferir a Déu un sacrifici d'animals a fi de donar-li gràcies per haver-lo salvat. Això va agradar a Déu, el qual li va prometre que mai més no enviaria un desastre com aquell. Iva posar al cel un arc de sant Martí com a senyal que volia l'amistat dels homes, i que no oblidava la promesa d'enviar-los un dia un salvador, com ho havia promès a Adam i Eva.

7.4.4. La torre de Babel

            Els homes eren tan orgullosos que creien que podrien ser iguals a Déu, i capaços de viure sense necessitat d'Ell i del seu ajut. Per això van dir-se entre ells: "Fem una torre altíssima que arribi fins al cel". I van començar a treballar. Però Déu, per tal d'abatre la seva supèrbia, va fer que comencessin a parlar idiomes diferents. D'aquesta manera no s'entenien i, en no entendre's, no van poder acabar la torre. Per això, perquè no es van entendre i es confonien, la ciutat on volien fer la torre dfou anomenada "Babel", que vol dir "desori", "confusió".

            Déu va fer que aquella gent, que ufanejava de poder, s'escampessin pel món. Aquest va ser el càstig de Déu a aquells que van voler ser iguals a Ell.

            Amb aquest relat, la Bíblia ens vol dir que els éssers humans som uns egoistes que només pensem en nosaltres mateixos; que no ens comprenem entre nosaltres mateixos perquè cadascú vol anar a la seva. No vivim units com a germans; el que fem és parlar cadascú la seva pròpia llengua, és a dir, donar importància a les nostres coses, voler que es faci allò que nosaltres opinem, sense escoltar allò que un altre diu. Formem grupets i bandes amb els qui pensen igual que nosaltres, i menytenim els qui pensen diferentment. Diem que "no són pas dels nostres". Com si parléssim idiomes diferents, i no ens entenem.