UNITAT 2
UNITAT 2.
CONTEXT CULTURAL DEL POBLE D'ISRAEL
2.1. La dona
2.2. L'home
2.3. El matrimoni
2.4. L'habitatge
2.5. Els menjars
2.6. Les robes i els vestits
2.7. Oficis i professions
2.1. La dona
Anna, Ester, Isabel, Dèbora, Miriam, Eva, Judit, Rut, Salomé, Sara, Rebeca, Raquel... Segur que has sentit més d'un cop aquests noms. Són noms femenins d'origen jueu que portaven algunes dones famoses de la història del poble d'Israel.
Eva, que significa "la dona", éra considerada la primera dona de la humanitat; Miriam, que significa "la dama", era la germana de Moisès; Rebeca, que significa "la vaca", era la dona d'Isaac; Sara, que significa "la princesa", era l'esposa d'Abraham i la mare d'Isaac...
Però malgrat que aquestes dones van tenir un paper important, el paper de la dona en la societat jueva era molt més discret per regla general.
Una dona jueva, fins que no es casava, era propietat del pare; amb el matrimoni, passava a ser propietat del marit.
La dona s'encarregava de les feines de casa i de les del camp, on treballava durament. A més, tenia al seu càrrec l'educació dels fills fins als tretze anys, tasca que es considerava molt important.
2.2. L'home
El paper de l'home dins la societat jueva era completament diferent.
Encara que tot fill, fos nen o nena, era rebut amb alegria i es tenia per un do de Déu, el naixement d'un nen es considerava més valuós que el d'una nena; fins al punt que quan naixia el primogènit (el primer dels fills), la seva mare passava a dir-se "mare de...".
Vuit dies després de néixer, tot noi jueu era circumcidat, es a dir, se li tallava circularment un trosset de la pell mòbil (prepuci) que cobreix el cap del penis. Amb aquest ritus els nens d'Israel passaven a formar part del poble jueu. La circumcisió és un signe de pertinença a la religió jueva.
Quan un noi jueu feia els tretze anys i un dia, es convertia en adult . Se celebrava una gran festa en la qual era anomenat "Bar-Mitzvà", que vol dir "fill de la llei". Des d'aquest moment tenia l'obligació de respectar la Llei i podia llegir les Sagrades Escriptures a la sinagoga (lloc on es reunien els jueus per pregar, llegir i estudiar les Sagrades Escriptures) el dia del "sabbat" (el dissabte, dia de descans religiós que els jueus han de respectar).
2.3. El matrimoni
Els nois jueus es podien casar a partir dels tretze anys i les noies a partir dels dotze anys. Els pares eren qui normalment decidien els matrimonis. Primer es feia la petició de mà en què s'establia un contracte davant dos testimonis; els pares del nuvi oferien una quantitat de diners important als pares de la núvia. Aquesta quantitat de diners era el "mohar". Aquesta donació de diners servia per compensar la pèrdua d'una dona que podia deixaria d'ajudar a casa seva amb el seu treball.
La dona passava, doncs, a ser propietat del marit. Un any després de la petició de mà se celebraven les noces. Les bodes podien durar una setmana o, de vegades, més.
Una dona mai no es podia divorciar del seu marit; en canvi, aquest podia repudiar-la. Això no obstant, la llei protegia aquestes dones repudiades.
Les dones estèrils (que no poden tenir fills) tenien dret, per tal de no ser repudiades, a lliurar la seva serventa personal al marit i a reconèixer com a seu el fill
que posteriorment infantés aquesta serventa.
2.4. L'habitatge
Alguns habitants del poble d'Israel eren nòmades i d'altres vivien de forma sedentària.
Els nòmades vivien en tendes i els sedentaris construïen cases. Les tendes eren de pell i pèl de cabra. Les cases es construïen amb maó (que era una barreja d'argila, palla i aigua), la casa només tenia una habitació, la teulada era plana.
2.5. Els menjars
Els jueus feien dos àpats: un al migdia i un altre al capvespre. Al migdia menjaven normalment pa i olives i, a vegades, fruita; al vespre prenien un estofat de verdura i, de vegades, també carn i productes làctics.
2.6. Les robes i els vestits
Els materials per a confeccionar vestits eren diversos: amb la llana d'ovella o pell de cabra vestien els més pobres; en canvi, els més rics, vestien de lli i seda.
Tant l'home com la dona portaven una túnica cenyida a la cintura; la túnica dels homes arrivaba fins als genolls i la der la dona fins als tormells. Per damunt es posaven una capa. Es cobrien el cap amb un turbant lligat per un cordill.
2.7. Oficis i professions
En totes les famílies hi havia qui s'ocupava de conrear la terra i de mantenir un petit ramat.
Israel era un país pobre, i per això els seus artesans només feien objectes estrictament útils. Els artesans més importants eren: el fuster, el paleta, el terrisaire i el ferrer.
Els israelites produïen només per a subsistir (satisfer les necessitats elementals), per tant, el comerç es reduïa a petits mercats a les portes de les ciutats.
Els escribes eren els únics homes que tenien un cert nivell d'estudis entre una població que era majoritàriament analfabeta. Els escribes van començar a escriure les primeres històries del seu poble a partir de les tradicions orals que s'havien anat transmetent de generació en generació. A més d'intentar posar per escrit els orígens del seu poble, van dur a terme una missió molt important: adaptar a l'època en què vivien la llei que Moisès els havia donat.