UNITAT 5
UNITAT 5.
LA DECADÈNCIA, L'EXILI I EL RETORN DEL POBLE D'ISRAEL
5.1. Divisió del poble d'Israel: el regne del Nord i el regne del Sud.
5.2. Les deportacions a Assíria i a Babilònia
5.3. L'exili
5.4. Els profetes
5.1. Divisió del poble d'Israel: el regne del Nord i el regne del Sud.
Encara que Salomó va ser un gran rei, durant el seu regnat hi va haver coses negatives, com els impostos que feia pagar al poble, perquè necessitava diners per a dur a terme les seves construccions i per a mantenir l'exèrcit i tota la cort reial. Per a molts, aquests impostos es van fer insuportables.
La política econòmica de Salomó beneficiava uns pocs i empobria la majoria. A més, en els seus darrers anys, el rei va caure en la idolatria, adorant divinitats estrangeres i deixant de banda l'Aliança amb Jahvè.
Els habitants d'algunes tribus del Nord van patir especialment sota aquest govern opressiu i s'hi varen rebel.lar en contra. Però Salomó va poder contenir la revolta.
A la mort de Salomó el va succeir el seu fill Roboam, que amb la seva política va agreujar la situació. Les tribus del Nord es van revoltar novament i van nomenar Jeroboam com a rei. Les tribus del Sud, mentrestant, donaven suport a Roboam.
D'aquesta manera l'any 933 a.C. es va acabar la unitat d'Israel. Només havia durat setanta anys. I així ens trobem que, de les dotze tribus del poble d'Israel, deu formaven part del Regne del Nord i les altres dues del regne del Sud.
Al regne del Nord se´l va anomenar Israel, i la seva capital era Samaria. El regne del Sud rebia el nom de Judà, i la seva capital era Jerusalem.
El regne del Nord va durar gairebé dos segles. Es caracteritzà per les contínues guerres amb els pobles veïns i per l'adoració de nous déus que els asseguressin la victòria.
El regne del Sud era més petit, tenia menys habitants i era més pobre que el regne del Nord, perquè les seves terres eren àrides i desèrtiques. Per això cap poble poderós tenia intrès a conquerir-les. Això va permetre que el regne de Judà fos políticament més estable que el d'Israel. També Judà va caure en la idolatria, però la capital religiosa de Jerusalem i el Temple que havia fet construir Salomó van contribuir que la seva fidelitat a Jahvè fos més sòlida.
5.2. Les deportacions a Assíria i a Babilònia
Amb la divisió dels dos regnes, la força del poble d'Israel es va debilitar i els imperis se'n van aprofitar.
L'imperi assiri, que esn aquest moment estava en període d'expansió, va assetjar durant tres anys Samaria, la capital del regne del Nord. Van saquejar, incendiar i assassinar gran part de la població. Altres van ser deportats cap a territori assiri, fonamentalment a la ciutat de Nínive, i els israelites que van quedar al seu país es barrejaren amb els estrangers que portaven els assiris. Així es produí una barreja de pobles i religions, sorgint, d'aquesta manera, els samaritans.
De la deportació de les tribus del Nord gairebé no se´n sap res. Es van quedar a Assíria i no van tornar mai al seu país.
Els assiris no van entrar en el regne del Sud perquè el seu rei va pagar un fort tribut per evitar-ho.
Pels volts de l'any 640 a.C., Assíria va deixar de ser un imperi fort i important perquè va aparèixer al Pròxim Orient una altra gran potència: Babilònia.
El 587 a.C. el rei babilònic Nabucodonosor va destruir la ciutat de Jerusalem, n'incendià el Temple i deportà els seus habitants a Babilònia. És la fi del regne del Sud.
5.3. L'exili
Durant l'exili a Babilònia, els jueus, tot i que van patir grans opressions i humiliacions, no van ser dispersats entre la població local, sinó que van poder viure agrupats formant un tipus de colònia.
Tot i que no eren lliures, tampoc podem dir que visquessin com a presoners: els estava permès de construir cases, dedicar-se al conreu de la terra i guanyar-se la vida de la millor manera possible.
Amb el pas del temps molts jueus es van dedicar al comerç, demostrant-ne gran habilitat, de manera que es van guanyar l'admiració de tota la població. També podien reunir-se per pregar, celebrar la Pasqua i les altres festes religioses que els eren pròpies.
Encara que no vivien malament, mai no van perdre l'esperança de tornar ala seva terra.
5.4. Els profetes
Els profetes tindran un paper molt important a Israel durant el temps de la monarquia i en el període de l'exili. Eren homes capaços d'interpretar els esdeveniments i treure'n conclusions. Eren homes que recordaven al poble que el déu dels seus avantpassats, el Déu de l'Aliança, era un Déu que estava a favor de les persones, que volia per al seu poble la llibertat, la justícia i la igualtat. Denunciaven els comportaments injustos dels poderosos. Criticaven la religió d'aquells que s'oblidaven dels pobres.
En el temps de la divisió del regne van aparèixer profetes tant al Nord com al Sud.
Al Nord els profetes més importants foren Elies i Eliseu.
En el regne del Sud els profetes més importants van ser Isaïes i Jeremies. Els profetes del regne del Sud van posar per escrit els missatges que transmetien.
Isaïes va ser el primer profeta que, al segle VIII a.C., va creure que vindria un Messies, una persona enviada per Déu que posaria pau al món i eliminaria les injustícies, crims, mentides i idolatries.
Durant l'exili a Babilònia el profeta més important fou Ezequiel. Ezequiel va explicar al poble que Déu no els havia abadonat, sinó que havia marxat amb ells a l'exili i compartia el seu destí.
5.5. El retorn
L'any 539a.C. el rei Cir de Pèrsia, la nova potència del Pròxim Orient, va conquerir Babilònia. Aquest rei volia tenir els seus súbdits contents i no va utilitzart els mètodes destructius dels assiris i dels babilonis, ans al contrari, els concedí més llibertat, afavorint d'aquesta manera que cada poble pogués mantenir els seus costums i les seves creences. Fins i tot els jueus aconseguiren el permís de tornar a Jerusalem. En instal·lar-s'hi a Jerusalem, els jueus començaren a reconstruir el Temple.