Primera aproximació a l'Hinduisme

L´Índia

 

L’Índia és una àrea geogràfica totalment apartada. Està envoltada per dos oceans, les muntanyes de l’Himàlaia, el desert.... Té un 2% de la superfície terrestre del planeta. En l’actualitat hi viu la sisena part de la població del planeta.

El “subcontinent”, des de la perspectiva de l’Índia, és “el món”.

L’Índia tradicional i cultural no coincideix amb la que delimiten les actuals fronteres del país.

L’Índia tradicional inclou: Pakistan, Bangladesh i Nepal.

Van ser els britànics els que van imposar la partició i ho van fer per raons religioses. Va quedar, així, un Pakistan majoritàriament musulmà i una Índia amb majoria hinduista.

L´Índia té una diversitat extraordinària: llengües, dialectes, castes, costums, ètnies...

Les dues llengües amb més dominància són, al nord, el hindi i l’urdu; al sud, el tàmil.

 

Introducció general a l’Hinduisme

L’Hinduisme és la religió majoritària a l’Índia des de temps immemorial. A l’Índia no hi ha memòria o constància d‘una cultura prèvia a l’Hinduisme. L’Hinduisme és “fundacional”.

No és una religió proselitista.

La paraula “hinduisme” s’inventa, però,  al segle XIX; és una paraula occidental. Té origen en la forma que pren “sindhu”, del persa, mot que designa, per damunt de l’amalgama que hi ha a l’Índia, tots aquells habitants del subcontinent que no són ni jueus, ni cristians, ni musulmans. Es tracta, doncs, d’una definició negativa; s’està definint pel que no se és.

A l’Hinduisme no hi ha autoritat única, cos doctrinal o dogmes, ni tampoc hi ha definició.

El que sí hi ha:

Símbols,

Textos que la tradició reconeix com a sagrats,

Ritus,

Formes de comportament (encara que no codificades).

A l’Hinduisme no hi ha fundador. Tampoc hi ha el testimoni d’una primera comunitat de devots. Hi ha una obscuritat remarcable pel que fa als orígens, tot i que hi ha constància de que ve associat a migracions àries provinents del nord. Al segle XV aC ja hi ha aquesta religió a l’Índia. En no haver-ne un grup fundacional, tampoc hi ha la possibilitat  de concebre una traïció per part de la tradició. La tradició mateixa és l’autoritat. No hi ha, doncs, una experiència qualificable de “genuïna” que serveixi de model per a calibrar la qualitat de la tradició.

L’Hinduisme té una tradició espiritual d'una gran complexitat.

En l’ordre de la pràctica es veu com l’Hinduisme articula la vida de les persones. No s’entendria parlar d’un “hinduista no practicant”. Seria com dir que un pot ser “esportista”, però sense fer esport.

 

Les castes

L’Hinduisme, des de l’origen, va lligat a les castes. No hi ha un mite equivalent al d’Adam, que ens fa entendre que tots seriem descendents d’un mateix home.

Els aris eren un poble nòmada i ramader. Després de la seva arribada a l’Índia es van fer sedentaris i es van dedicar a l’agricultura. La seva societat tenia una estructura jeràrquica, i ja estava organitzada en castes, grups socials rígids. Era una organització social tancada: es naixia en una casta, es moria en la mateixa casta, els descendents formaven part de la mateixa casta. No es permetien millores socials.

Les castes reflectien la divisió social del treball. En les castes es materialitza l’ordre, la llei, Dharma. La paraula que designa la casta és “varna” i textualment significa “color”. La gent, per tant, està organitzada per “colors”.

Per a nosaltres és difícil d’acceptar aquest ordre preestablert de les coses. No hauríem de caure, però, en la comparació del que té de pitjor –als nostres ulls-  l’Hinduisme amb el que tenen de millor altres tradicions.

En l’Hinduisme, la religió dóna un sentit extraordinari d’acompliment d’un ordre. Hi ha una gran seguretat. No es podria gairebé pensar  que en el si d’aquesta societat sorgís l’angoixa existencial. Es considera que hi ha una instància superior que sempre marca l’existència i les pautes que cal seguir.

L’ordre social es basa, doncs, en una tradició religiosa. La societat no és resultat de cap pacte o aliança; la societat és l’expressió d’una realitat metafísica sagrada. Hi ha una essència intocable, no subjecta a cap canvi. Hi ha una concepció de la societat que podríem anomenar “cosmocràtica”.

L’estructura social no es pot modificar. Alterar l’ordre portaria al caos, a una experiència tràgica.

Aquest ordre social, tal com és concebut, no és “millorable”, no es pot perfeccionar.

No hi haurà responsabilitat per a canviar l’estat de la qüestió. L’existència trobada és sagrada.

La societat reprodueix la jerarquia del cosmos: puresa i impuresa. Qualitats pures i impures es corresponen a inactivitat o contemplació envers activitat, respectivament. El treball no és la forma superior d’existir, ans al contrari.

Els deures de les castes està ben descrit ja en la Llei de Manu: tipificació jurídica de les normes i el comportament de les castes. El principi general és el de mantenir un sistema en què els grups no es barregen; no i ha l’intercanvi.

El relat vèdic de la creació explicava així la divisió social:

“Quan va sorgir el Purusha, el primer home

En quantes parts es va dividir?

Quin nom la seva boca?

Quin nom els seus braços?

Quin nom les cuixes i quin els peus?

La seva boca va ser el brahman,

els seus braços el guerrer,

les cuixes els vaishyas

i dels seus peus nasqueren els sudres”

Rig Veda. Himne X, 90,11-12

 

Aquesta imatge servirà per a la divisió social.

A les lleis de Manu trobem la reglamentació dels matrimonis, per exemple. Ens apropa al que marca la vida quotidiana.

 

“Varna”, color o casta, serveix per marcar la pertinença a un grup racial. Per a referir-se a “casta” hi ha un altre terme: “jati”.

“Jati” és quelcom com “espècie” (en el senti d’espècie animal).  Per tant, cal entendre que la diferència que hi ha entre una casta i una altra és tan evident com la que separa una espècie animal d’una altra. La diferència és entitativa, equiparable a la que dóna la biologia. Entre uns i altres hi ha una diferència ontològica.

 

La casta és hereditària. La casta és natural. La casta és un grup tancat. Es predica la casta d’una persona d’una manera molt substantiva, essencial.

 

La casta disposa d’una organització interna. Hi ha un consell de casta. La casta és un cos ordenat i  no tan sols un agregat d’individus. Les institucions de les castes assumeixen la formació, regulen les normes de comportament, les relacions socials.

La casta té festivitats i celebracions pròpies. Hi ha una fragmentació important.

La casta determina el tipus de professió. Les més nobles van lligades a la litúrgia. Altres van lligades a feines impures: neteja, treball amb el cuir.

Hi ha centenars de castes, però queden incloses en quatre grups:

Brahmans (sacerdots)

Ksatryas (guerrers)

Vayshias (comerciants)

Shundra o sudra (servents).

A part del sistema de castes hi ha els avarna o dàlits, els “fora casta”; són exclosos dels rituals i de les poblacions.

Brahmans.- Casta més pura. Dediquen el temps a l’estudi i a l’ensenyament. Dedicats a la litúrgia. El brahman desperta l’admiració per ser la forma que mostra la culminació d’un procés d’alliberament . Connecta visible invisible.  El moment on això és més evident és quan el brahman s’apropa a l’altar; lloc de comunicació dels dos móns. Ofereix un testimoniatge espiritual. El brahman mostra el procés que du a l’alliberament. El brahman rep una formació molt ambiciosa. Es sotmeten, des de molt joves, a una dura disciplina de formació. Han de suportar la disciplina del silenci. El brahman és el que ha d’escoltar al mestre, no pas parlar. En la formació s’inculca el silenci com a principi de la intel·ligència. Limita al màxim l’ús del llenguatge per a allò que és essencial.  El llenguatge litúrgic no admet mentides; aquest llenguatge té tot taxat, mesurat. Els brahmans faciliten a la resta de les persones el caràcter il·lusori del món i de la crida que té l’home per a ser alliberat. El món és “maia”, aparença, il·lusió. Tot es pot imaginar com la dinàmica dels núvols... són i deixen de ser, interactuen, uns i altres es fonen, no es posseeixen. El món no conté cap veritat.

Ksatrya.- “Ksatrya” vol dir “protector del món”; per tant, ho serà aquell militar al servei de la seguretat pública. Ell protegeix. És format espiritualment per dur a la pràctica la virtut i el tenir coratge. Ha de saber mantenir la serenor. Ser militar implica seguir un codi d’honor. La virtut que pretén conrear és el coratge. El coratge implica haver madurat una certa concepció de la mort. Ha d’estar disposat a morir perquè la seva vida està dedicada a alguna cosa que ha de defensar que és superior al meu “jo”. El Bhagavag Gita parla a XVIII, 43 de la “ment heroica” del ksatrya, “foc intern, constància, determinació, valor en la batalla, la generositat i el lideratge noble”. La disciplina permet la purificació de l’ànima.

Vaishya.- Comerciants, empresaris, propietaris agraris. Asseguren el manteniment de la societat.

Les tres castes anteriors són les superiors i són les que tenen accés al coneixement dels Vedes (llibres sagrats).

Shundra o sudra.- Productors. Aquells que treballen manualment. Servents. Pagesos, pescadors, fusters, ceramistes, barbers...

Estadis vitals

En els estadis vitals també hi ha un ordre que e materialitza, com en les castes. Segons els Upanishads hi ha tres grans moments a la vida.

De la mateixa manera que la societat està dividida en quatre categories, també la vida de l’home es desenvolupa en quatre “estadis”, ashrama.

Cada individu està sotmès a un conjunt de normes prou complex, fruit de la doble acció de les lleis de la casta a la que pertany i de les lleis que regulen els diversos estadis de la seva existència.

El jove que s’inicia

L’home adult

El renunciant

Textos sagrats

En l’Hinduisme es reconeixen un conjunt de textos sagrats. Prèviament als llibres hi ha una tradició oral potent. Hi ha recitacions sagrades que, finalment, es fixen per escrit... i en una llengua: els sànscrit.

El sànscrit esdevé una llengua sagrada. La paraula “sànscrit” vol dir afinat, acurat, polit. Aquest llenguatge és sagrat perquè és aquell on es manifesta l’essència de la realitat. Els altres idiomes, des d’aquesta perspectiva, serien arbitraris; però el sànscrit permet accedir a la realitat. Hi ha una gramàtica –curta i completa- del sànscrit des de l’any 300 aC.

El sànscrit és la llengua en què estan escrits els textos considerats sagrats (“sruti”). Fomentar l’aureola de llengua misteriosa ens parla també de la concepció religiosa que ens du cap a la idea de misteri, allò que és ocult. Pocs tenen accés a aquesta llengua que neix cap al 2000 aC i que ja no es pala, tot i que és una de les 22 reconegudes com a oficials a l’Índia. Des del 500 aC no es parla.

En sànscrit tenim escrits:

Himnes vèdics (“veda” = visions, ciència, saber, coneixement), textos concebuts per a ser recitats en una litúrgia pròpia d’una cultura de sacrificis. Els Vedes són quatre col·leccions d’himnes i d’altres textos que parlen dels déus i de les diferents cerimònies per honorar-los, i que també servien per a interpretar la manera de governar-se. (l’extensió del conjunt de textos equival, aproximadament, a la d’unes sis bíblies.

Els Vedes no tenen autoria coneguda. Són textos anònims; són fruit d’un procés plurisecular. Algunes parts mètriques es remunten al 1500aC; com a textos escrits van aparèixer entre el 1300 i 1100 aC. La tradició hinduista no s’ha ocupat de les dates de composició ni dels autors dels Vedes.

El text vèdic més important é sel Rig-Veda o Rg-Veda, la “saviesa” expressada en termes de lloança destinada a ser recitada.

Els corrents que més valoren els textos vèdics coincideixen amb els que més valoren la litúrgia.

 

Upanishad (“asseguts”), considerats també “sruti”, llibres sagrats. Recullen els esforços dels antics mestres de l’Índia per comprendre la realitat profunda de l’existència. Escrits del segle VIIaC en endavant. Representen un moment de renovació que entranya una crítica al sistema vèdic per la importància excessiva atorgada a rituals i cerimònies. Conceben el sacrifici no sols com a ritual, sinó com a procés interior, purificació. Són textos poètics, suggerents. Per a res es podrien considerar “tractats”. No són tractats de filosofia; transmeten les intuïcions dels místics en forma de llegendes, paràboles i diàlegs. Tracten de treure l’entrellat que hi ha als textos vèdics. No trenquen amb els Vedes, sinó que els volen exprèmer per a treure l’essència. Hi ha un total de 112 upanishads.

Ramaiana (“el viatge”), llibre èpic d’enorme popularitat. Conté les aventures de Rama.

Bhagavad Gita