Confucianisme

Fonaments religiosos de l’Àsia oriental

Entre les tradicions espirituals de ‘Àsia oriental hi ha recíproques influències.

Aquestes tradicions engloben el confucianisme, el taoisme i el buddhisme.

 

El període de formació del pensament que presentem cobreix, aproximadament, del 1500 aC fins al 221aC. Recordem que la data tradicional del naixement de Confuci és el 551aC.

 

El fet que l’escriptura xinesa no sigui fonètica té conseqüències importants de cara a la transmissió del pensament . Malgrat l’evolució de la llengua i l’existència de diferents dialectes, el sistema d’escriptura deixa invisibles la majoria de diferències. Cal tenir en compte,  a més, que el lletrat xinés pensa el llenguatge més en la perspectiva de l’escriptura que en la parla. L’estil literari adopta una autonomia remarcable respecte del llenguatge parlat. Concisió i densitat fan que aquesta llengua escrita tingui alts graus d’ambigüitat i indeterminació.

En la producció literària hi ha una massa de comentaris i subcomentaris ingent. Això suposa una dificultat afegida: el pes que tenen les interpretacions que reben els ensenyaments o textos originaris. Una cosa és el pensament original de Confuci i una altra cosa el pensament confucià que les generacions posteriors van entendre.

Moltes de les obres cabdals del pensament xinès són obres col·lectives i són molt difícils de datar.

 

Confuci

 

Confuci és el primer des mestres xinesos conegut, figura cabdal de l’antiguitat. El seu cognom era Kong, el seu nom personal Qiu, i Zhongni el seu nom públic. Els xinesos l’anomenen habitualment Kongzi, “Mestre Kong”, que és el que significa també la forma variant i llatinitzada Confuci.

Poc sabem amb certesa de la seva vida. Ha estat glorificat i mitificat. La font primària per al coneixement de la seva figura és el Lunyu, traduït com Analectes o també Diàlegs. L’obra la componen vint llibres breus, producte de diverses generacions de deixebles.

Trobem notícies referents a Confuci en diverses obres; al Zouzhuan (S. IV aC) i al llibre de Menci. Cal esmentar la biografia del mestre inclosa per Sima Qia al Shiji, escrit uns 370 anys després de la mort del mestre. Són influents les “Dites familiars sobre Confuci” o Kongzi Jiayu.

 

És plausible que nasqués a l’estat de Lu l’any 551 aC. El pare morí poc després del seu naixement. Tingué un fill, que morí uns pocs anys abans que ell,  i una filla. Destacà com a mestre. Pretenia formar homes de bé. Demanava dels deixebles la memorització i glossa de textos antics, dels quals treia lliçons pràctiques. Hom li atribueix també una tasca literària important: haver recopilat els llibres canònics més antics de la cultura xinesa, Shijing i Shujing, haver comentat el Yijing i haver escrit els Annals de Primavera i Tardor; tot això és ben dubtós, probablement no deixà res per escrit.

 

A les Analectes trobem un èmfasi en la importància de l’estudi. “Estudiar i posar-ho sempre en pràctica: no és un goig, això?”.
L’estudi és indicatiu de la perfectibilitat humana; de les possibilitats de l’home d’accedir a l’alta cultura.

Confuci distingeix diversos tipus d’homes: el savi (shengren); el noble (junzi, que literalment vol dir “fill de senyor”) i l’home vulgar o “petit” (xiaoren).

Estudiar és bàsicament beure de la saviesa que brolla d’aquells homes de l’antigor que eren savis de naixement. “Estudiar sense pensar n’és enganyós. Pensar sense estudiar n’és perillós” Lunyu, II,15. “No he creat res, sinó que em limito a transmetre” Lunyu, VII,1.

La doctrina se sosté sobre la base religiosa, però en molts aspectes ofereix senzillament una reflexió pràctica, moral i política. La preocupació dominant de Confuci sembla haver estat el desordre social i polític del seu temps. En el llenguatge de Confuci: “No regnava el dao sota la capa del cel”. Dao vol dir primàriament “camí” i, amb caràcter verbal, “dir”; una altra accepció, secundària, és “conduir”, “encaminar”... “manera de procedir”.

Confuci atribueix a l’oblit dels antics costums i institucions la causa dels mals presents; ell se sent cridat a fer una restauració. Té nostàlgia d’un règim polític fundat en un poder espiritual que ell intenta racionalitzar i purificar. El comportament recte, que inclou el compliment dels deures rituals i religiosos, és eficaç per si mateix per a obtenir l’harmonia en el món i la pau social. El comportament i la virtut del rei són la clau de l’ordre còsmic, ja que ell és el mitjancer entre el Cel i la Terra (com defensaven els elements ideològics de la cultura Zhou, on el “mandat del cel” era el concepte central de la doctrina política. El rei, doncs, ha rebut del Cel el mandat per a portar el poble pel dao del Cel, i ho ha de fer sobretot mitjançant la virtut.

La idea política nuclear de Confuci és el “govern mitjançant la virtut”. Aquesta virtut (de) és el poder o la força inherent a un home  per a la realització de la seva missió o de la seva funció.

El govern per la virtut s’oposa, en la ment de Confuci, al govern per la força, basat en la llei penal i els càstigs i sancions. El govern per la virtut consisteix a induir la societat a l’ordre com a conseqüència de l’ordre que el rei savi estableix en ell mateix. El govern, doncs, no ha d’empènyer els súbdits a obrar correctament, sinó que aquests ho fan espontàniament com a conseqüència de la virtut del rei. Aquesta forma de governar s’anomena wu wei, “no actuar”.

La virtut sorgeix bàsicament de veure en l’altre un semblant. “Entre els quatre mars, tots els homes són semblants” Lunyu, XII, 5. “El que un no vol per a sí mateix, no ho imposi als altres” Lunyu, XV,24. “El Camí del Mestre es redueix a honestedat i indulgència. I això és tot”  Lunyu, IV,15.

L’origen de la virtut de la relació dels homes amb els altres és la virtut familiar bàsica: la pietat filial.

Altres virtuts: la paraula (xin), la religiositat (li), la prudència (yi), el coneixement (zhi).

En Confuci el ritu encara és primordialment el del sacrifici al temple ancestral. Confuci, d’una banda, era partidari dels rituals i, d’altra banda, mantenia una actitud reservada en relació amb les realitats invisibles. Prou costa d’entendre la vida, deia, com volem encara entendre la mort? Lunyu, XI,11. Hi ha un punt que Confuci rebutja obertament, i aquest és el tracte pròxim amb els esperits.

 

Confucianisme, la tradició dels lletrats

 

Un advertiment preliminar: la tradició intel·lectual que estudiarem no és denominada a la Xina com a confuciana, sinó escola dels lletrats.

L’escola confuciana, després de la mort del Mestre, es trobà immediatament amb altres escoles rivals. Després de la fundació de l’imperi, com si la unificació política exigís una teoria única, permetrà que els lletrats, un dels corrents, aconsegueixin que el confucianisme sigui declarat doctrina oficial de l’imperi. Que el seu “primer neoconfucianisme” no s’assembli al pensament original de Confuci, no importa gran cosa. Es tracta d’un corrent; la continuïtat existeix. Aquesta escola dels lletrats arriba a quedar-se sola amb dues companyes: la buddhista i la taoista.

 

Del primer que parlem és de les fonts de les ensenyances de Confuci.

Recordem que Confuci no es considerava autor, sinó només transmissor de la cultura antiga. Això afecta tant  a la Poesia (Shi) com a els Documents (Shu). La veneració dels llibres del passat venia reforçada per l’escriptura que els caracteritza. El sistema d’ensenyament basat en el recitat de cor dels textos clàssics es remunta pel que sembla al mateix Confuci; es tracta d’una tradició cultural àmpliament basada en l’argument d’autoritat. Els llibres que gaudien del màxim rang d’autoritat, com  a regla de saviesa i de vida social i personal, foren anomenats jing (que traduïm com “llibre canònic” o “clàssic”). Jing es pot relacionar amb el terme jiezi, que volia dir “teixir”; en aquest sentit s’aplica als llibres canònics, que proporcionaven l’ordit o les línies fonamentals amb les quals es teixia tota la cultura. En temps de l’emperador Han Wudi (140-87aC) el nombre d’aquests llibres quedà fixat en cinc i començà a circular l’expressió “els cinc jing”. Els cinc cànons eren aquests: Clàssic de Poesia (Shijing), Clàssic dels Documents (Shang Shu o Shujing), Clàssic dels Canvis (Yijing), Registre dels Ritus (Liji) i Primaveres i Tardors (Chunqiu). La tradició confuciana atribueix a Confuci la compilació dels quatre primers i l’autoria del Chunqiu. A cada un dels llibres se li atribueix un subjecte, que és: la Poesia, sobre els sentiments; els Documents, sobre els fets (també és anomenat “Llibre de la Història”); el Ritual, sobre el comportament; els Canvis, sobre el yin i el yang, i les Primaveres i Tardors, sobre els títols i les categories. Hi ha llistes posteriors que enumeren més llibres canònics; a més, es parla d’un llibre originari, desaparegut l’any 213 aC.: el Clàssic de la Música (Yue jing).

 

Cal que a continuació parlem dels ru, o lletrats confucians, en la  història de la Xina.

Ru significa originalment “feble”, “suau”, i es refereix als homes de lletres (en oposició als homes d’armes, que representarien la força).

Des de l’antigor ru fou el terme reservat als lletrats que invocaren l’autoritat de Confuci i seguien la seva tradició.

Els lletrats  van ser tres coses a la Xina: estudiosos, mestres i funcionaris de l’Estat.

El confucianisme, que no tenia monjos ni sacerdots ni missioners, tenia els ru ocupant els llocs essencials i indispensables; eren els guardians de la civilització xinesa com a tal.

 

La doctrina confuciana ha estat sempre principalment una doctrina política i moral. En el primer període els pensadors oferien als senyors dels estats xinesos les seves idees sobre la manera de governar, destacant la importància de l’actitud ètica del governant per a l’ordre social i el bon govern.

Menci (mestre Meng, 371-289 aC) defensà que la natura humana és bona, i que el governant podia treure del seu interior els impulsos que el portarien a la solidaritat humana i la justícia, les dues virtuts cabdals. Menci, les converses del qual amb prínceps feudals foren posades per escrit (Menci), es considerava explícitament un transmissor de les doctrines de Confuci. Com ell, venerava els antics reis savis i pensava que el bon govern només podia ser un govern per la virtut; sostenia la necessitat d’un principi moral que regeixi les qüestions polítiques; s’adhereix a la teoria del mandat del Cel.

Xunzi (ca. 310-ca. 210 aC) va contradir la tesi de Menci i va sostenir que les virtuts morals s’adquirien amb l’educació i la cultura, que són artificials. Xunzi afirma que la naturalesa humana és dolenta; entén la naturalesa com a equivalent a les passions. Insistim, Xunzi és el pensador de la necessitat de l’educació i de la cultura. L’home, per a ell, és un ser perfectible, que de ser quasi com una bèstia, pot arribar a ser un sant. L’artifici, l’educació, poden elevar l’home per damunt de la seva naturalesa bruta. La seva obra porta el mateix nom que ell: Xunzi. Ja no és de forma dialogada, com les Analectes o el Menci, sinó que està formada per una sèrie d’assajos raonats sobre els temes claus del pensament . Propugna per als lletrats una severa disciplina d’estudi, centrada en els llibres canònics i guiada pel dao dels antics reis. Accepta també l’autoritat de Confuci, però rebutja la resta de mestres, inclosos els ru com el mateix Menci.

 

Amb Xunzi considerem que es tanca el primer dels grans moments de l’evolució històrica del confucianisme que, d’aquesta manera, aniria de Confuci a Xunzi, sota la dinastia Zhou. El segon gran moment, el confucianisme de l’època Han, fa que la doctrina dels lletrats sigui considerada l’ortodòxia oficial de l’imperi. Amb els Han instal·lats en el poder, el 191 aC es va aixecar una prohció de llibres que havia propiciat el primer emperador que unificà la Xina i que va fer dels llibre confucians objecte d’especial persecució. La recuperació de llibres va donar lloc a nombroses deformacions i àdhuc falsificacions: es parlarà, fins i tot, de “escriptura antiga” i “escriptura moderna”, amb la controvèrsia associada entre partidaris dels textos d’una i altra versió. En tot cas, gairebé tota la literatura xinesa antiga que ens ha arribat, encara que contengui material pre-Han, va ser editada, compilada i pren la seva forma final durant la dinastia Han. En aquest segon període es produeix una tendència molt forta al sincretisme i una barreja amb idees cosmològiques diverses que pretenen fonamentar, per mitjà d’un sistema de correspondències, el lligam entre el govern humà i el govern del Cel, és a dir, l’ordre del cosmos. Hi ha en això alhora una preocupació per la legitimació del poder, com també per la fixació d’uns models que permetin determinar els seus límits i judicar fins a quin punt s’ajusta al patró que la naturalesa marca. La “religió oficial” de la Xina la configuren les creences i cerimònies de culte que oficiava l’emperador. Un tret notable en relació amb els déus és el poder que tenia l’emperador damunt d’ells; sembla que la immensa majoria dels déus del panteó xinès són entesos com a ànimes d’humans difunts, elevades a la dignitat de déu. Cal esmentar, per acabar l’exposició breu d’aquest segon període, el culte a Confuci, a qui es va dedicar un temple per primera vegada l’any 442 dC. S’ha discutit molt sobre el caràcter d’aquest culte per esbrinar  si era de caire civil o religiós. La religió xinesa se centra en els ritus i deixa molta llibertat a cadascú per a interpretar-los.

 

El neoconfucianisme, tercer gran moment, s’estén des de la dinastia Song (960-1127, dominant a tot el país, Song del Nord; 1227-1279, Song del Sud) fins al principi del segle XX. En aquest últim període, a partir del segle XIV la doctrina de Zhu Xi va ser adoptada per l’imperi com a ortodoxa i obligatòria en els exàmens oficials. El neoconfucianisme significà una reacció davant el buddhisme i el taoisme. Va donar un marc metafísic coherent i un ordre sintètic. Entre les coses que defensa Zhu Xi (1130-1200), o Zhuzi (“mestre Zhu”) és un principi suprem de tota la realitat: un principi formal, una estructura, un disseny o model. La naturalesa és bona. El mal procedeix de l’obnubilació que l’element material causa en el cor humà. Zhu Xi dóna importància a l’educació i l’ensenyament; de fet, és la part pràctica del seu pensament la que ell considera més important. Zhu Xi integra alguns elements de la pràctica buddhista, com la idea de posar en calma l’esperit.

En el període del neoconfucianisme es produeix la recepció d’aquest a Corea i al Japó, de manera que el confucianisme configura una unitat específica a l’Àsia oriental.