Taoisme
Taoisme
El taoisme és considerat, junt amb el confucianisme, una de les grans tradicions espirituals autòctones de la Xina.
Mentre el confucianisme encarna el vessant social, polític i actiu de la vida xinesa, el taoisme conforma el vessant individual, privat, el lleure, l’art, la vida interior.
Taoisme tradueix expressions xineses com daojia (escola del Camí) o daojiao (doctrina del Camí).
Es habitual distingir entre taoisme filosòfic i taoisme religiós.
El taoisme filosòfic es troba en llibres antics: el Laozi i el Zhuangzi bàsicament, i textos derivats d’aquests com el Huainanzi o el Liezi.
Laozi i Zhuangzi no eren considerats de la mateixa escola en els primers temps, segons es reflecteix al mateix Zhuangzi.
El taoisme religiós sol fer-se remuntar a Zhang Daoling, fundador de la secta dels mestres celestials, en el segle II dC.
Els estudis sobre el taoisme van rebre un impuls decisiu quan es va publicar, entre 1924 i 1926, el cànon taoista: Zhengton Daozang. La complexitat de tot el que se sol anomenar taoisme fa que hi hagi diferents maneres de presentar-lo i estudiar-lo.
- 1. Laozi
El llibre i el personatge.
El text fonamental del taoisme és un llibret anomenat Laozi, i també Daodejing. Laozi es podria traduir com “el mestre Lao” o també “el mestre Vell”. Daodejing significa “el llibre canònic del Camí i la virtut”. Pel que fa al seu autor, el que narra la tradició és inconsistent i fonamentat en el món de la llegenda o de la pura fantasia. Se’l fa contemporani de Confuci, encara que de més edat, i també mestre d’ell. Desenganyat de la política, decidí marxar de la cort dels reis Zhou, per als que havia treballat com arxiver. Quan sortia del país, el cap dels guardes el reconegué i no el volgué deixar passar sense que deixés una mostra de la seva saviesa; fou aleshores quan Laozi escrigué un llibret de unes cinc mil paraules: el Daodejing.
El Daodejing està escrit amb un estil sentenciós, característic d’un text sapiencial; es complau en la paradoxa i empra un llenguatge concís i a voltes obscur. L’ambigüitat de la llengua xinesa arriba a un punt àlgid en aquesta obra.
Hi ha qui deixa el terme dao sense traduir; d’altres el tradueixen com “Camí”, “Via”. Com a verb, a més de significar “fer camí”, “encaminar” i “guiar”, també pot significar “dir”.
El llibre admet moltes lectures.
Dao, el Camí
El Dao és, en el taoisme, el principi suprem de tota la realitat. El Dao és inefable i imperceptible.
De, la virtut
Laozi està escrit en oposició a la doctrina política i moral confuciana. Les virtuts confucianes de ren (humanitat) i yi (equitat) són censurades con a falses.
Laozi aposta sempre per l’esmortiment del desig. Contra el desig i l’ambició es proposa un “buidatge de la ment”. Es proposa el que es defineix com a wu wei, “no actuar”. Cal l’actitud de no forçar, no imposar, no voler obtenir resultats amb mitjans artificiosos. Quan hom governa sense forçar, les coses s’endrecen per elles mateixes, “espontàniament”.
Laozi pondera la feblesa com a instrument poderós.
La llei del dao es manifesta en les coses. En essència, el que hi ha és la mutabilitat universal dels éssers i l’alternança entre contraris.
2. Zhuangzi
Zhuangzi és un personatge històric del segle IV aC. L’obra que porta el seu nom, Zhuangzi, comença contraposant una saviesa gran a la saviesa petita i il·lusa dels que no veuen més enllà del seu propi món. Després distingeix entre l’interior i l’exterior: l’home vulgar corre rere les coses exteriors, com la fama i les riqueses; l’home savi se centra en el seu interior. Un dels punts predilectes de Zhuangzi és la utilitat de l’inútil, que ve a ser una altra manera de parlar del wu wei del Laozi. Davant la crisi de la raó Zhuangzi emprèn el camí de l’accés intuïtiu.
El pensament de Zhuangzi està qualificat com una filosofia del canvi. El canvi és una dada primitiva i general. Saber que les coses canvien, saber-se adaptar bé al canvi, conèixer la seva llei i esdevenir flexible per tal de no sofrir dany, són elements bàsics de la saviesa de Zhuangzi.
L’home perfecte està caracteritzat per l’oblit de si mateix i adaptació a la realitat. En la tranquil·litat de la vida retirada, el savi es pot dedicar a la pacificació de la ment que li permetrà copsar amb puresa la realitat.
Només el savi que “ha perdut el seu jo”, fent el buit en el seu interior, assolirà de tenir l’ànima “com un mirall ben brunyit”; és a dir, capaç de reflectir totes les coses tal com són, sense distorsionar-les.
El savi aconsegueix la indiferència respecte als girs de la fortuna, la salut i la malaltia, la vida i la mort. El savi pren consciència de que ell mateix és només un moment efímer i insignificant del canvi universal.
3. El taoisme com a confluència de diversos corrents
Al llarg de la dinastia Han (S.II dC) s’hi desenvolupa una escola del dao que engloba diferents elements inicialment dispars: doctrines del Laozi, el pensament de Zhuangzi i moltes altres idees. La tendència general en aquesta època era vers el sincretisme. La cosmologia yingyang impregnava la resta de tendències.Una forma de saviesa xinesa, de inclinació taoista, pren cos en el llibre Huainanzi.
El Huainanzi, compost cap al 140 aC, exposa l’origen de totes les coses com un desplegament a partir d’un estat amorf inicial que engendra el qi (“buf” o “fluid”) primordial. A partir d’aquest, per mitjà d’una sèrie d’oposicions binàries, es van formar el Cel i la Terra, el yin i el yang, les quatre estacions i les “deu mil coses”.
4. El taoisme com a religió organitzada
El taoisme religiós comença al segle II dC amb el moviment dels “mestres celestials”.
És característic d’aquesta religió el culte litúrgic al Dao com a divinitat absoluta. Cal distingir-la de la religió popular.
El fundador d’aquesta forma de religió organitzada fou Zhang Ling, després anomenat Zhang Daoling. Va dir que se li havia aparegut Laozi divinitzat, li havia revelat el nou “Camí recte i unitari” i l’havia anomenat mestre celestial. D’aquí ve el nom de la secta: Zhengyi Mengwei Tianshi dao (“Camí dels mestres celestials rescte i unitari”).El taoisme religiós és típicament una religió revelada.
Aviat aconseguí un elevadíssim nombre de seguidors. Passà a atribuir a l’emperador regnant la tasca d’instaurar l’època de pau esperada.
Punts essencials:
Consideració del Daodejing com a llibre sagrat i l’adveniment pròxim d’una nova era.
El Dao es converteix en una divinitat única.
Altres trets característics: La malaltia era interpretada com una conseqüència del pecat. La guarició exigia la confessió dels pecats i també encanteris i cerimònies especials. Es crea una autèntica burocràcia celestial.
5. El Liezi
Pel que es veu, va existir un llibre antic amb el nom de Liezi, però es va perdre aviat. Més tard, poc després de l’any 285 dC, algú va escriure un nou Liezi basant-se en una recensió del llibre primitiu que s’havia conservat i incorporant altres materials. Dedica un capítol al pensador Yang Zhu; segurament de manera poc ajustada a la realitat històrica, retrata al personatge com un hedonista, pregoner de gaudir dels plaers mentre vivim, ja que amb la mort tot s’acaba i tot és igual.
Malgrat la diversitat dels materials que inclou, el Liezi, deixant de banda el capítol sobre Yang Zhu, en conjunt adopta una posició de caire taoista. És fàcil que s’arrengleri en tercer lloc, després del Laozi i el Zhuangzi, en certes llistes de les “obres bàsiques del taoisme filosòfic” , tot i que sigui d’una categoria diferent.
6. Pràctiques rituals taoistes
Tradicionalment el culte als deus i als avantpassats era una cerca pragmàtica d’ajuda amb finalitats materials. Dintre de l’acte de veneració als deus queden incloses pregàries, ofrenes d’aliments i d’encens.
Les cerimònies de veneració es fan a l’aire lliure. Haurien d’afavorir els vius i servien per a intercedir en favor dels morts davant els jutges del món de més enllà.
L’exorcisme i la comunicació amb els morts constitueixen pràctiques freqüents. Es pot emprar l’escriptura automàtica com a mitjà per a rebre missatges dels morts. El culte als avantpassats tracta d’evitar que els seus esperits degeneressin en fantasmes afamats.