6.1. Origens del poble d'Israel

6.1.- ELS ORIGENS DEL POBLE D'ISRAEL

 

 

 Abraham

 

            Ens iniciem ja en la HISTORIA DEL POBLE D'ISRAEL. Coneixerem els personatges amb els que s'origina: els PATRIARQUES. Déu, progressivament, s'anirà revelant davant aquest poble.

 

 

            Cada poble té una història que comença en un temps molt llunyà, fa molts, molts anys. La història del poble d'Israel s'inicia el segle XIX abans de Crist.

 

            En la història de cada poble apareixen una sèrie de personatges que han estat importants pel que han fet o pel que han dit.

 

            El poble d'Israel comença la seva història amb un home important: Abraham.

 

            A Abraham se'l considera el primer patriarca d'Israel. El patriarca era l'home més important, el cap d'una gran família. Solia ser una persona gran, amb molta experiència, capaç de donar consell davant de qualsevol problema i de mantenir relacions amb els patriarques d'altres famílies. Era també l'organitzador del grup i l'encarregat de mantenir l'ordre i la convivència, de buscar les millors pastures per a la seva família i de vetllar per tal que no es perdessin els costums i les creences. Feia també les funcions del sacerdot dins el grup.

 

            La història de la família d'Abraham ens l'explica el llibre del Gènesi, a partir del capítol 12.

            Abraham va néixer a Ur (un poblat de les fèrtils terres del sud de Mesopotàmia). Allà es va casar amb Sara. Abraham, com la seva família, era d'un poble nòmada que vivia en tendes. Una vegada Abraham i la seva família van anar cap a Haran, ciutat situada també a prop del riu Èufrates. Explica la Bíblia que allà Déu li digué:

 

            "Ves-te'n del teu país, de la teva família i de la casa del teu pare, cap a la terra que jo et mostraré. Jo faré de tu un gran poble, et beneiré, faré gran el teu nom (...) Per tu es beneiran totes les nacions de la terra." 

                                                                                                          Gn 12,1-3

 

            Abraham obeeix i, amb la seva família i els seus ramats es trasllada fins a la terra de Canaan. Abraham estava molt content en la nova terra perquè tenia tot allò que podia desitjar: era ric, tenia els millors ramats i l'estimació de la seva família. Déu, amés, li fa una doble promesa:

 

            Malgrat que la dona d'Abraham era estèril, Déu promet a Abraham una gran descendència.

 

            "Mira el cel i compta les estrelles si és que pots comptar-les. Doncs així serà la teva descendència"

           

            Déu promet una altra cosa a Abraham. Els seus descendents posseiran tot el territori on ara viu Abraham com a foraster.

 

            "Tot el país que veus te'l donaré a tu i a la teva descendència per sempre"

 

           

            Abraham ho creu, i Déu fa amb ell un pacte d'amistat, de la manera que a Orient hom signava les aliances en aquella època: partien un animal per la meitat, passaven entremig, i després se'l menjaven. Déu hi passa sota la forma de torxa encesa. El senyal que recordarà als seus descendents aquesta aliança serà la circumcisió dels barons.

           

            Encara que Déu havia promès Abraham que tindria descendència, Sara, veient que aquesta promesa no s'acomplia, va decidir que el seu marit tingués un fill amb la seva esclava Agar. Aquest fill es va dir Ismael.

 

            Malgrat tot, Déu va demostrar que no s'oblidava de les seves promeses i Sara, essent estèril i anciana, va quedar embarassada i va donar a llum un fill: Isaac.

Isaac serà l'hereu de les promeses fetes al seu pare, i és circumcidat als vuit dies.

            Al cap d'un temps, Déu volgué posar a prova la fe d'Abraham i li va demanar que sacrifiqués el fill que havia tingut amb Sara. En el territori on vivia la família d'Abraham hi havia altres pobles amb creences diferents. Un dels costums més habituals d'aquests pobles era sacrificar el primer fill als déus. Si arribem al final de la història d'Abraham, veurem com el Déu a qui obeeix Abraham s'oposa als sacrificis humans.

            Abraham, amb el cor destrossat, però amb una fe incondicional, va obeir Déu i es disposà a acomplir el seu mandat. Quan Abraham estava a punt de sacrificar el seu fill, una veu li digué:

 

            "Abraham! No li facis res. Ara sé que reverencies Déu"

                                                                                              Gn 22,12

 

            Llavors Abraham agafà un be i el sacrificà en lloc del seu fill Isaac. Des d'aleshores Abraham és considerat pel seu poble com a model de fe i obediència a Déu, perquè va saber confiar en Ell.

 

 

 Isaac

 

            Isaac es va casar amb Rebeca. D'aquesta unió van néixer dos fills bessons: Esaú (que vol dir pelut) i Jacob (que vol dir mentider). De seguida explicarem la història d'aquests germans i entendrem per quina raó tenien noms amb aquests significats.

 

 Jacob

 

            Esaú, que va néixer primer, havia de ser l'hereu d'Isaac; però Jacob va enganyar el seu pare i, aconsellat per la seva mare, es va fer passar pel seu germà i va aconseguir la benedicció del seu pare. Aquesta benedicció era molt important: en el món hebreu la benedicció servia per transmetre la força, l'autoritat i el poder d'algú a una altra persona; la benedicció dels pares sobre el primogènit (el primer fill) era molt important i seriosa. Per la benedicció el pare transmetia al fill gran la seva autoritat, força i poder, i el convertia en l'hereu de tot el que tenia.

 

            Esaú es va enfadar tant amb el seu germà que va decidir de matar-lo. Per això Jacob va haver de fugir cap a altres terres.

 

            Va arribar a casa del seu oncle Laban, on després de treballar uns anys gratuïtament, aquest li va concedir la mà de la seva filla gran, que es deia Lia. Però qui Jacob estimava era Raquel, la filla petita de Laban. Per a aconseguir la seva mà va haver de treballar al servei del seu oncle durant set anys més. En aquell temps als homes els era permès de casar-se amb més d'una dona.

 

            Passà el temps i Jacob tingué dotze fills de les seves dues esposes i de les esclaves que aquestes tenien: Rubèn, Simeó, Leví, Judà, Dan, Neftalí, Gad, Aser, Issacar, Zabuló, Josep i Benjamí.

 

            A mesura que passava el temps els ramats de Jacob s'anaven fent més nombrosos. Cada vegada tenia més riquesa i per això va decidir de tornar a la terra dels seus pares.

           

            La nit abans d'arribar-hi, Jacob va lluitar, fins que es va fer de dia, contra un personatge desconegut i misteriós. Aquest personatge, veient que no podia vèncer Jacob, donà un cop en una cama al seu contrincant i el tirà a terra demanant-li que el deixés marxar: Jacob li digué que no ho faria fins que no el beneís. Llavors aquest personatge el beneí. Però abans de fer-ho li va dir que des d'aquell moment el seu nom ja no seria Jacob, sinó Israel (Gn 32,29). El nom nou de Jacob, és a dir, Israel, vol dir "el que ha lluitat amb Déu i amb els homes i ha vençut"

 

            Hem vist com se li ha canviat el nom a Jacob, una cosa que només pot fer Déu segons la mentalitat d'aquella època. Tot el poble de la seva descendència rep el nom d'Israel. Dotze dels seus descendents (deu fills i dos nets) donaran, a la vegada, nom a les dotze tribus del que, a partir d'ara, comença a dir-se poble d'Israel.

 

 

 Josep

Per conèixer la història de Josep, venut pels seus germans, cal llegir Gn 37,12-36.

És una història fantàstica de reconciliació.