La sortida d'Egipte

 

La història del poble d'Israel continua, i arriba ara una fase on el gran protagonista és Moisès. Ens ho expliquen amb detall els llibres de l’Èxode i del Deuteronomi.

 

Moisès, de família hebrea però recollit de les aigües del Nil per la filla del faraó, serà qui alliberi el seu poble de ser esclau a Egipte.

 

Moisès, quan portava el ramat pel desert, arribà fins a la muntanya del Sinaí on va sentir la veu de Déu. Déu li deia que tornés a Egipte, d'on havia fugit, amb el seu germà Aarón, a alliberar el seu poble.

 

            El faraó es negà a alliberar els esclaus d'Egipte i Déu envià al poble egipci deu plagues, deu calamitats que van patir els egipcis.

 

Primera: Aarón va convertir tota l'aigua d'Egipte en sang perquè els egipcis no en poguessin beure.

Segona: Una gran invasió de granotes que es ficaven per tot arreu.

Tercera: Multitud de mosquits picaven tothom.

Quarta: Els tàvecs feien insuportable nit i dia la vida dels egipcis.

Cinquena: La malaltia de la pesta va matar gran quantitat de persones i animals egipcis.

Sisena: Als egipcis, d'un dia per l'altre, els van aparèixer per tot el cos, úlceres molt doloroses.

Setena: Moisès va fer caure sobre Egipte una forta pedregada que provocà destrosses.

Vuitena: Una invasió de llagostes  va destrossar tota la vegetació i els conreus

Novena: Les tenebres van cobrir durant tres dies i tres nits tot el país d'Egipte

 

            El faraó continuava sense accedir a l'alliberació dels hebreus. Arribà la plaga pitjor de totes: La desena plaga suposava la mort de tots els primogènits egipcis. Les famílies hebrees van salvar els fills fent un senyal que feia reconèixer Jahvé les seves cases.

 

            La nit terrorífica pels egipcis va significar per als hebreus l'alliberament. El faraó, veient morir el seu primogènit, cridà Moisès i Aarón i els digué que marxessin de la seva terra. Aquest moment és recordat encara avui pels israelites amb la celebració de la Pasqua.

 

            El faraó havia donat permís per a que els esclaus hebreus sortissin d'Egipte, però molt aviat els egipcis es van adonar que perdien molt si els deixaven anar. Les tropes egípcies van intentar de fer-los tornar.

            Els hebreus es van salvar travessant la mar Roja per on les aigües s'havien retirat gràcies a que Moisès estava ajudat per Jahvé. Els egipcis no ho van aconseguir. Aquesta és la narració de la Bíblia, però no sabem com va succeir històricament aquesta fugida. De tota manera, hem de tenir clar que no importa el fet en si mateix, sinó el significat que els israelites donen a aquest esdeveniment: el seu Déu, Jahvé, els havia alliberat de l'esclavitud i els havia ajudat a sortir d'Egipte.

 

 

 Quaranta anys al desert

 

Moisès va conduir els israelites cap al desert del sud. Amb l'ajuda de Déu els havia alliberat dels egipcis, però ara s'ha d'enfrontar amb la manca d'aliments i d'aigua que hi havia al desert.

 

Una vegada més Jahvé va ajudar el seu poble.

Jahvé els va proporcionar per menjar el mannà (no se sap del cert què era) i l'aigua va començar a brollar d'una roca quan Moisès la va colpejar amb el seu bastó.

 

Tres mesos després de la sortida d'Egipte, els israelites van arribar al peu de la muntanya del Sinaí. Aquí tindrà lloc l'esdeveniment més important del poble d'Israel.

 

Moisès va rebre de Jahvé les taules de la Llei amb els deu manaments escrits sobre pedra.

 

Al peu del Sinaí, Jahvé estableix amb Israel una Aliança. Déu protegirà el seu poble i el conduirà fins a la Terra Promesa i la hi donarà en possessió. Els israelites, a canvi, s'han de comprometre a viure d'acord amb la Llei.

 

Immediatament, però, molts israelites desobeeixen el punt central de la Llei, que era la fe en un únic Déu, i van construir-se falsos ídols. Aleshores Déu els castiga a haver d'estar-se quaranta anys al desert. No seran ells qui fruiran la Terra Promesa, sinó els seus fills.

 

 

 Josuè i l'arribada a Canaan.

 

S'inicia ara una nova etapa de la història d'Israel: la possessió de la terra que Déu havia promès a Abraham per a la seva descendència. Els fets ens els narra el llibre de Josuè.

 

Josuè succeeix Moisès i es mostra sempre fidel a Déu i als manaments de l'Aliança. Per això Déu pot servir-se d'ell per introduir el poble a la terra que li havia promès.

 

Els israelites, dirigits per Josuè (ja que Moisès havia mort després d'haver contemplat la terra anhelada des d'un cim) creuen el riu Jordà i entren a la Terra Promesa.

 

Josué va conquerir la ciutat de Jericó que estava en mans dels cananeus. Després d'aquesta victòria en vingueren d'altres al sud del país. Josuè es dirigí aleshores cap al nord. Els cananeus seguien controlant moltes ciutats de l'interior, però els israelites s'hi van poder establir.

 

El poble d'Israel va viure, a partir d'aquests moments, dividit en dotze tribus distribuïdes de nord a sud del país. Van deixar de ser nòmades i van passar a ser sedentaris.

 

Després de tots aquests esdeveniments va morir Josuè sense deixar cap successor.

 

 

 Els jutges

 

Amb l'establiment del poble d'Israel a Canaan finalitza el període conegut com "la conquesta", protagonitzada per Josuè. S'inicia aleshores una nova etapa: l'època dels jutges. Ens l'expliquen els dos llibres dels Jutges i el primer llibre de Samuel.

 

Els jutges apleguen els esforços de les tribus per a enfrontar-se i vèncer els enemics (tant els cananeus com els filisteus). Aquests jutges van durar uns cent cinquanta anys (aproximadament del 1200 al 1050 aC) fins que es va establir la monarquia.

 

Els jutges més destacats d'aquests anys són: Ahod, contra els moabites; Dèbora -una dona- contra els cananeus, Gedeó, contra els madianites, Jeftè i, més endavant, Samsó, contra els filisteus, i, finalment, Samuel, que rebé l'encàrrec de designar un rei per a Israel.

 

Els reis: Saül, David i Salomó.

 

El poble d'Israel va tenir tres reis importants: Saül, David i Salomó.

 

El regnat de Saül va ser molt difícil, perquè es va haver d'enfrontar als filisteus.

Molt aviat va destacar entre els seus soldats el jove David. Una de les seves gestes va ser el combat contra Goliat, al que va vèncer amb la seva fona.

 

David va ser proclamat, a la mort de Saül, rei de totes les tribus d'Israel. Va aconseguir conquerir els territoris dels cananeus i vèncer els filisteus. Va unificar totes les tribus d'Israel i fixà la capital a Jerusalem.

 

David es va casar amb Betsabé, amb la qual va tenir un fill, Salomó, que va ser el seu successor.

 

Aprofitant una època de pau al seu territori, Salomó es dedicà a la construcció de grans obres per tot el país. La seva gran obra va ser la construcció d'un magnífic temple a Jerusalem.

Salomó, a més, és recordat per la seva saviesa per a fer justícia.

 

 

Darrera modificació: dissabte, 18 d’abril 2020, 16:28