Opinió. És una apreciació subjectiva de la qual ni estem segurs ni la podem provar davant dels altres. Així, una opinió acostuma a ser una valoració de la realitat, o de com hauria de ser, que es basa en els nostres interessos, creences, desitjos..., però que normalment no recolza en raons contundents. Per això, si fem una proposta i no és acceptada, solem excusar-nos dient: “Bé, només era una opinió”.

Creença. En el concepte de creença podem distingir dos usos o tipus fonamentals:
- Ús  dubitatiu. Apareix en frases com ara: “Crec que vindrà en Joan, però no ho sé”. Expressa que no estem realment segurs de la veritat del que afirmem; és a dir, que tenim dubtes sobre el seu compliment.
- Ús  assertiu. És el que realment ens interessa. Apareix en frases com ara: “Cristòfor Colom tenia la creença que la Terra era rodona, però fins que Magalhaes no va fer la volta al món, no va quedar demostrada”. En aquest segon cas, parlem de creença quan estem segurs d’alguna cosa encara que no tinguem prou proves per a demostrar-ho. Precisament, aquesta incapacitat per a justificar les nostres creences és el que les distingeix de l’autèntic coneixement.

Coneixement. És una creença de la qual estem segurs, però que, a més, podem provar. La possibilitat de justificar racionalment alguna cosa (donar-ne raons) és el que caracteritza el coneixement. Així, la creença deixa de ser merament subjectiva i passa a ser coneixement objectivament vertader (acceptable per tots, no tan sols per mi). Si dic que l’arrel quadrada de 16 és 4, el que dic és veritat; però si no sé justificar per què ho és, aleshores possiblement he encertat la xifra correcta per pura casualitat. Així, per tal que una creença constitueixi coneixement, s’ha de poder provar objectivament

Darrera modificació: dijous, 16 de gener 2025, 12:02