Normalment, si preguntem a algú què és la realitat ens respondrà amb un convenciment total que la realitat és allò que existeix, el que hi ha aquí,… Aquesta manera de definir la realitat està basada en la mateixa paraula “realitat”, l’origen de la qual és res, la cosa. Per tant, té un accent material molt marcat.

Avui, però, donat que tenim la capacitat de reflexionar, ens preguntarem sobre la mateixa realitat i la convertirem en objecte d’anàlisi.

En general, si “realitat” és allò que existeix d’una manera objectiva, el seu oposat és l’aparença, la il·lusió o la ficció, o allò que és subjectiu. Normalment, i des del sentit comú, s’entén que allò real és allò que pertany al món en què vivim i, per tant, allò que existeix en l’espai-temps. Però si allò real és allò «independent» de la ment o allò material o empíric; no deixarien de tenir realitat moltes de les coses per les quals els éssers humans s’interessen i fins i tot lluiten?

No és tan real la taula, com els elements químics que la componen i les partícules atòmiques i subatòmiques a que es redueixen els seus elements químics? Quina és la realitat del sentiments, de les emocions, dels pensaments? On és la realitat dels conceptes universals? De quina manera és real una llei física? És real la realitat pensada? I de quina manera podem conèixer, pensar la realitat si no sabem ben bé què és? Moltes preguntes, oi? I gens fàcils de contestar. Intentar respondre aquestes preguntes constitueix un dels grans problemes de la metafísica.

Que existeixi una directa correspondència entre la manera com el món és i la manera com és pensat per la ment humana és una idea molt atraient pel seu caràcter resolutiu, és a dir, per la seva capacitat de resoldre, negant de partida, qualsevol tipus de problema. Però mostrar que això sigui així no és gens fàcil.
Darrera modificació: dijous, 16 de gener 2025, 11:37