Persona, personalitat, temperament i caràcter
La paraula "persona", prové del llatí. Cal fixar-se que hi ha un element que remet al so. L'objecte utilitzat "per sonare" el podem associar a la màscara del teatre; el "prosopon", del grec (el que està davant la mirada "pros +opsis). La paraula "persona", doncs, des del seu origen, ens indica que aborda l'aspecte amb el que l'individu es mostra als altres, la màscara amb que ens presentem.
El sentit etimològic coincideix amb el filosòfic; "persona" és quelcom diferent a subjecte: és la manera com el subjecte es mostra i es manifesta.
El terme s'aplicarà, per extensió, al paper que l'individu juga en el món. Antropòlegs, psicòlegs i sociòlegs han associat el concepte de persona al rol o paper que pot representar l'ésser humà en la societat.
En psicologia, s'anomena "temperament" la part de la personalitat l'origen de la qual es basa en l'herència genètica o, abans, amb altres compostos conformadors de l'individu. Per contraposició, s'anomena "caràcter" la part de la personalitat que es genera durant la vida de la persona, la seva experiència i la cultura. El temperament ens és donat; el caràcter el podem forjar.
El temperament explicat com a barreja de líquids: la teoria dels humors o teoria humoral. Es tracta d'una doctrina mèdica atribuïda a Hipòcrates. Els humors es classifiquen segons siguin calents o freds i humits o secs, a banda d'associar-se a una estació i una manera de ser. Els humors bàsics que formaven el cos humà segons aquest corrent mèdic eren la sang, la bilis, la flegma i la bilis negra que es trobaven en diferents proporcions. Si la persona mantenia els humors en equilibri, gaudia de salut. Segons els humors predominants, es tendia cap a un o altre temperament. Cadascun dels líquids, a més, s'associava a un dels quatre elements. A continuació, expliquem aquesta teoria dels quatre temperaments.
La sang
La sang s'associa a la primavera (la renovació de la vida, fortament lligada a la sang). És un humor calent i humit que es lliga amb l'element de l'aire. Les persones amb predomini de la sang són valents i optimistes, busquen el plaer i la passió. En la dicotomia mitològica són persones dionisíaques, dominades pel sentiment i sovint la inconstància. Modernament, es diu que tenen una personalitat artisana, són espontanis i independents que aprenen a base de pràctica i sense gaire visió de futur. Un excés de sang pot causar l'amor boig o el sexe desenfrenat. L'òrgan predominant és el fetge.
La flegma o limfa
La flegma s'associa a l'aigua i a l'hivern, per això és un humor humit i fred. Les persones flegmàtiques (una expressió que ha passat a la cultura popular) no s'alteren per factors externs, són racionals i pragmàtics. Aprenen mitjançant la reflexió i tenen relacions sòlides, tot i que a vegades poden amagar els seus autèntics sentiments. L'òrgan predominant és el pulmó (després es va passar al cervell) i un excés provoca indiferència per la vida o acídia, el pecat de la peresa vital. Els estereotips sobre els britànics els associen amb aquest temperament. Limfàtic.
La bilis (kholé)
La bilis o bilis groga és un humor calent i sec, ja que està lligat a l'estiu, on predomina el sol i el foc. Per això es poden encendre i tenir un temperament colèric, amb un excés de bilis s'arriba a la violència. Són persones dominants i passionals i sovint tenen interès per la religió. De la còlera deriva la malaltia del mateix nom o els còlics. El seu òrgan és la vesícula.
La bilis negra (melan kholé)
La bilis negra sorgeix de la melsa i està lligada a la tardor i a la terra. És un humor fred i sec que posa a les persones tristes, el seu excés desemboca en la malenconia, nostàlgia o tristor. Atrabiliari.
Busca el significat i origen de limfàtic i atrabiliari i posa-ho a la teva llibreta d'apunts en el lloc adient d'acord amb les explicacions anteriors.