La llibertat, la voluntat, el determinisme i la responsabilitat.

La forma més comuna d'entendre la llibertat és com la capacitat de la voluntat d’escollir entre diferents possibilitats, després d'una deliberació en la qual es ponderen els avantatges i els inconvenients de les possibles accions.

Aquesta capacitat exigeix:

- Primer, que la nostra voluntat no estigui determinada en obrar.

- Segon, que no sigui totalment indeterminada, de manera que sigui arbitrària.

- Tercer, que tinguem bones raons per escollir després d'una deliberació; que escollim amb responsabilitat.

---

Els filòsofs, al llarg de la història, s’han preguntat què és allò que ens fa realment lliures: seguir les directrius de la nostra raó o més aviat els impulsos dels nostres sentiments, emocions i passions?

A continuació es presenta com van respondre alguns d’ells a aquest interrogant.

Durant l'antiguitat clàssica, la raó va ser generalment considerada com la capacitat específica de l'ésser humà, allò que ens distingeix dels altres animals. Plató (segle IV aC) planteja, per exemple, la condició humana a semblança al conductor d'un carro alat estirat per dos cavalls. Aquest conductor és la intel·ligència, la capacitat racional, mentre que els cavalls simbolitzen dues classes de passions: les que són dòcils i aliades a la raó, i les que es resisteixen el seu control i busquen la pròpia satisfacció el qualsevol preu. Les ales es poden perdre o recuperar segons l’habilitat que demostri el conductor en les proves a les quals és sotmès pels déus. Si les perd, és obligat a viure moltes vides sobre la terra i, quan es recuperi mitjançant el seu autodomini i el conreu de les virtuts, podrà abandonar el cos i viure de nou al costat dels déus en un món celeste.

Aristòtil, d'altra banda, considera que l'intel·lecte ha de conduir l'elecció entre els diversos desitjos que sentim. Així, la capacitat racional serà la que identifiqui en cada cas quin és el desig recte i, a continuació, es disposi a assolir-lo.

La filosofia del cristianisme primitiu, i especialment sant Agustí (354-430), va subratllar la importància dels sentiments amorosos tal com es mostra en el famós consell d'aquest filòsof:

“Estima i fes el que vulguis”.

Amb això sembla indicar que qui descobreix en què consisteix el veritable amor serà incapaç de fer res de dolent. Per exemple, qui estima de veritat al seu veí, no li farà cap mal i procurarà fer-li el major bé possible. La filosofia agustiniana insisteix en el fet que l’important per a l'ésser humà no és tan desenvolupar la raó, sinó aquesta passió amorosa que hi sembla anar lligada. D'aquesta manera, la persona se sembla més al seu Creador i es prepara per a la trobada amb Ell (en aquesta vida i en l'altra que ha de venir després de la mort).

 

Amb l'arribada de l'edat moderna, alguns filòsofs, com l’escocès David Hume (segle XVIII), mantenen que la raó és incapaç de motivar la conducta, i que són les passions les que mouen les persones a actuar. El que passa, diu Hume, és que tendim a creure que només ens mouen les passions quan patim un rampell emocional. Ara bé, ell defensa que en realitat hi ha passions plàcides i passions violentes. Quan ens mouen les primeres, acostumem a creure que és la raó la que ens mou. La raó, segons Hume, és “esclava de les passions” i només a elles ha de servir. També afirma que tots compartim una mateixa naturalesa humana en la qual podem descobrir un sentiment moral que ens informa objectivament de quines accions són realment bones i quines no.

Enfront de les idees de Hume, es va situar el plantejament d' Immanuel Kant (1724-1804). Kant  sosté que la raó és perfectament capaç de moure la voluntat i que per això és una capacitat pràctica. El fet que la raó pugui oposar-se a les passions, dominar-les i conduir-les per posar-les al servei del món ideal moral és justament la clau de la llibertat humana i la base de la dignitat de la persona. Perquè, gràcies a la raó, podem oposar-nos els dictats de la nostra pròpia naturalesa amb responsabilitat i proposar-nos fites de més humanització. La raó pot descobrir, per exemple, el valor del perdó i de la pau malgrat que les nostres passions ens inclinin cap a la venjança i la guerra. I, a partir d'aquí, la raó pot sotmetre les passions per mirar d’avançar cap a la realització d'un món més pacífic i just. En la Crítica de la Raó Pràctica, Kant  ha de defensar l'existència de Déu, legislador i sancionador, i de la immortalitat de l'ànima humana, que rebrà les sancions o premis derivats de la seva conducta. Kant formula la norma universal de conducta amb el seu conegut formalisme de l'imperatiu categòric.

Nietzsche, malalt i boig, defensa que al món triomfa allò que és voluntat de poder, lluita, força. La vida és voluntat de ser més. Els homes són forts o febles; hi ha individu i ramat... i cadascú elabora la seva moral. El superhome, que venç la moral d'esclaus, és reconciliació amb la vida i accepta l'etern retorn. 

Cal deixar de obeir a l'ordre i raó, allò que seria "apol·lini", per a deixar-se endur per la bogeria i caos d'allò que seria "dionisíac".

Sartre veu en la llibertat humana, finalment, una condemna. El fet de no poder deixar de ser lliures és una càrrega insuportable. Ell veu que només la meva elecció és capaç de traçar els camins de la conducta pròpia. El problema ve quan es pren consciència de què, en escollir quina ha de ser la nostra manera d'actuar, de fet, estem definint a la vegada, i en certa manera, la forma de procedir que tothom hauria de seguir. Aquesta "responsabilitat" suposa una càrrega feixuga. Ell voldria desentendre's, però no és possible. L'home no és lliure per a deixar de ser lliure, no pot desempallegar-se de la seva responsabilitat d'elegir, per a un i per als altres, de quina manera s'ha d'actuar. 

Darrera modificació: dilluns, 27 de març 2023, 10:17