LECTURA
Robinson Crusoe
En temps de pirates, corsaris, aventurers i exploradors, el periodista i escriptor Daniel Defoe va narrar la vida i les aventures d'un nàufrag que esdevindria un personatge molt cèlebre: Robinson Crusoe. La novel·la d'aventures es va publicar el 25 d'abril de 1719 amb un títol ben explicatiu:
La vida i les estranyes i sorprenents aventures de Robinson Crusoe, mariner de York, que va viure vint-i-vuit anys completament sol en una illa deshabitada de la costa d'Amèrica, a la vora de la desembocadura del gran riu Orinoco; llançat cap a la costa per un naufragi en què tots els homes van morir llevat d'ell; amb el relat de com al final va ser estranyament alliberat pels pirates; escrites per ell mateix.
El llibre va aparèixer sense el nom de l'autor per fer creure als lectors que llegien unes memòries autèntiques basades en fets reals.
En el fragment que llegiràs, Robinson explica com es va adaptar a la vida solitària en aquella illa, per què sentia tanta por que hi apareguessin «salvatges» i com va arribar a adoptar un indígena, fet que va girar en rodó la seva vida de nàufrag solitari.
Ja feia vint-i-tres anys que vivia en aquella illa deshabitada i m'hi havia aclimatat perfectament. Només que hagués tingut la certesa que cap salvatge no em vindria a destorbar, de bon grat hauria acceptat passar-hi la resta de la meva vida. Havia aconseguit petites diversions i entreteniments que m'ajudaven a passar el temps d'una manera força agradable. Per exemple, havia ensenyat al meu lloro a parlar, i ho feia amb tanta naturalitat i d'una manera tan ben articulada i clara, que m'era molt agradable de sentir-lo. Es posava al meu dit, m'acostava el bec a la cara i cridava:
—Robin, Robin, on t'havies ficat?
El meu gos fou també, durant setze anys, un company fidel i inseparable. Després, morí de vell. Els gats, en canvi, es van multiplicar tant i tant, que en vaig haver de matar uns quants per impedir que em devoressin a mi i els meus queviures. Quan els dos més vells van haver mort, els altres es van tornar fers, llevat de dos o tres de favorits que vaig mantenir domesticats. Aquests formaven part de la meva família. També tenia uns quants ocells marins domesticats, el nom dels quals desconec. Els havia agafat a la platja i els havia eixalat perquè no poguessin volar. Vivien entre els arbres baixos i hi criaven, la qual cosa m'era molt grata. Per tot plegat, doncs, començava a estar força satisfet amb la vida que feia. Tan sols desitjava poder-me alliberar de la por terrible que sentia dels salvatges.
Però vet aquí que un dia que vaig sortir al matí ben d'hora, abans que apuntés el dia, em va sorprendre de veure la resplendor d'un foc a la platja. Amb la màxima cautela, vaig pujar al cim del turó, vaig treure la ullera de llarga vista, em vaig estirar de bocaterrosa i em vaig posar a examinar l'indret. De seguida vaig distingir no menys de nou salvatges nus, asseguts al voltant d'una petita foguera que havien encès per coure-hi un dels seus bàrbars plats de carn humana que havien portat. Si viva o morta, no ho podia saber. Es van posar a ballar durant més d'una hora i, amb la ullera de llarga vista, vaig poder distingir fàcilment les seves contorsions i els seus moviments.
Havien vingut amb dues canoes i, quan la marea es dirigí cap a l'oest, vaig veure que tots s'embarcaven i remaven mar endins. Aleshores, vaig carregar-me dos fusells a l'espatlla, dues pistoles al cinyell i l'espasa al costat, i em vaig encaminar cap a la platja. Allà vaig veure els senyals horribles que havia deixat el banquet macabre a què s'havien lliurat: la sang, els ossos i les restes de carn dels cossos humans que aquells desgraciats havien menjat i devorat enmig de festes i alegries. Em vaig indignar tant veient tot allò, que vaig començar a premeditar la destrucció dels pròxims que hi veiés, fossin qui fossin i quants fossin.
De totes maneres, havia de passar un any i tres mesos abans que no tornés a veure salvatges. Va ser el mes de maig del meu vint-i-quatrè any, segons els càlculs més aproximats, quan hi vaig tenir un estrany encontre.
Un matí d'hora em sorprengué de veure cinc canoes a la platja i una trentena de salvatges que ballaven amb no sé pas quants gestos estranys i postures bàrbares al voltant del foc. Gràcies a la ullera, vaig poder veure com treien de les canoes dos pobres desgraciats, que eren arrossegats per a la matança. A l'instant, en van degollar un amb una espasa de fusta i van començar a esquarterar-lo per coure'l. Mentrestant, l'altra víctima esperava que li arribés el seu torn. Però, de sobte, aprofitant l'agitació dels salvatges, aquell pobre desgraciat arrencà a córrer, amb una velocitat increïble, de dret cap a mi.
Em vaig espantar de mala manera, sobretot quan el vaig veure perseguit per tres homes. Quan el fugitiu arribà al riu, s'hi capbussà i arribà a l'altra riba en cosa de trenta braçades, i continuà corrent amb una força i una agilitat extraordinàries. Quan hi van arribar els altres tres, vaig veure que dos d'ells sabien nedar, però no pas el tercer, que quedà palplantat a la riba contemplant els altres.
Aleshores se m'acudí la idea que aquell era el moment de salvar la vida d'aquella pobra criatura. Vaig agafar els dos fusells i, fent drecera rostos avall, vaig interposar-me entre perseguit i perseguidors. Vaig cridar ben fort al qui fugia i li vaig fer un senyal amb la mà que reculés. Vaig avançar lentament cap als dos que el seguien i em vaig abraonar de cop sobre el que anava davant i el vaig estassar d'un cop de culata. L'altre perseguidor s'aturà en sec, com espantat, i jo vaig córrer cap a ell. Quan vaig ser-hi a prop, em vaig adonar que duia un arc i una fletxa i que el tensava per disparar-me, de manera que no vaig tenir més remei que disparar primer, cosa que vaig fer, i el vaig matar d'un tret.
El pobre salvatge que fugia s'havia aturat i estava esporuguit per la fogonada i el soroll de la meva arma. Restà palplantat, sense anar endavant ni endarrere. El vaig tornar a cridar i vaig fer-li senyals que avancés, la qual cosa comprengué fàcilment, i atansar una mica, després s'aturà, avançà una mica més i es tornà a aturar. Aleshores em vaig adonar que tot ell tremolava, com si hagués caigut presoner i l'haguessin de matar. Vaig tornar-li a indicar que s'acostés, i ell s'anà acostant de mica en mica, agenollant-se a cada deu o dotze passes en senyal de reconeixement per haver-li salvat la vida. Li vaig somriure amb bona cara i li vaig indicar que s'acostés encara més. A l'últim, arribà vora meu i es tornà a agenollar, besà el terra, capcot m'agafà el peu i el posà sobre el seu cap. Sembla que això era la manera de jurar que seria el meu esclau per sempre. El vaig alçar i vaig procurar de ser ben amable amb ell i d'encoratjar-lo tant com vaig poder.
Era un xicot ben plantat i ben format, de membres llargs i forts, no gaire gruixuts, alt i ben proporcionat, d'uns vint-i-sis anys, segons els meus càlculs. Tenia una fesomia agradable, no pas ferotge ni sorruda. Tenia els cabells llargs i negres, però no pas arrissats; el front alt i ample, i una gran vivacitat i un guspireig amatent als ulls. El color de la pell no era del tot negre, sinó d'una mena de color d'oliva lluent. La seva cara era rodona, el nas petit, la boca magnífica, de llavis fins i dents regulars i blanques com el vori.
Al cap de poc, vaig començar a parlar-li i ensenyar-li a parlar-me. Primer de tot, li vaig fer saber que es diria Divendres, que era el dia que li havia salvat la vida, i li vaig donar aquest nom en record d'aquella ocasió. Així mateix li vaig ensenyar a dir sí i no i a entendre'n el significat. Divendres es va convertir de seguida en un criat lleial, afectuós i sincer; sense rampell, ni mal humor, ni males intencions; totalment agraït i complaent. Els seus sentiments el lligaven a mi com un fill al seu pare, i gosaria dir que ell hauria sacrificat la vida per salvar la meva en qualsevol moment. Les moltes proves que me'n donà ho deixaren fora de dubte i aviat em vaig convèncer que no haver de menester cap mena de precaució per a la meva seguretat.
Això em va fer pensar que, malgrat els costums bàrbars i incomprensibles d'aquells salvatges, Déu els havia concedit les mateixes potències, el mateix seny, els mateixos afectes, els mateixos sentiments de bondat i gratitud, les mateixes passions i ressentiments davant les ofenses, el mateix sentit de gratitud, sinceritat i fidelitat, i totes les capacitats de fer el bé i de rebre'l que ens ha donat a nosaltres i que, quan li plau d'oferir-los l'avinentesa d'exercitar aquests valors, ells estan tan disposats com nosaltres o més a aplicar-los amb plena rectitud.
Daniel Defoe: Robinson Crusoe.