La crònica és la narració d’una notícia ampliada i comentada, és a dir, es combina informació i opinió. En aquest subgènere, el periodista explicita extensament els fets i hi afegeix els judicis i comentaris personals que considera oportuns (Subjectivitat). ​

D’altra banda, la funció principal de la crònica és aprofundir en l’anàlisi d’un tema, sovint, des d’una perspectiva peculiar.

Cal dir que hi ha de diferents tipus de cròniques. En funció del mitjà on apareguin o del lloc on es produeixen, distingirem entre cròniques escrites, cròniques radiofòniques, cròniques audiovisuals,... En canvi, segons el tema tractat, podem distingir entre cròniques de successos, d’esports, de corresponsals, d’enviats especials, de societat, de viatges, polítiques, etc.

Estructura de la crònica

Les ​estructures​ més habituals en la redacció d’una crònica són:

Parts
■ La crònica ha d'anar ​signada​ (​nom i cognom​ de la persona que l'escriu) i porta la ​data.​

• Titular: ​Presenta el ​tema ​de la crònica (i pot ser d'una manera d'una manera atractiva i suggeridora). Per exemple, el titular de la crònica del concert de Manel, "J​a no cal l'ukelele"​, es busca cridar l'atenció del lector.
• Subtítol: És opcional. Consta d’una línia o dues que concreten el titular; per tant, té un caràcter més informatiu i menys personal.
• Entrada: És opcional i està destinada a presentar les dades fonamentals en quatre o cinc línies.​ Anuncia el tema principal i intenta captar l'atenció.
• Cos: ​Desenvolupa el​ contingut ​del tema, habitualment en ordre cronològic. S'hi exposen les idees i els arguments.
• Conclusions

Per exemple:

Característiques

• Com ja hem dit abans, la f​unció principal​ de la crònica és aprofundir en l’​anàlisi d’un tema,​ sovint, des d’una perspectiva peculiar. Hi ha diferents tipus de crònica:
  • La crònica​ informativa:​ informa sense fer valoracions personals.
  • La crònica d'​opinió o interpretativa:​ aporta valoracions personals dels fets relatats.
  • ...
• La informació ha de donar resposta a les ​sis preguntes ​(​què? qui? quan? on? com? per què?)​, però d'una manera ​extensa.​
• L’​estil de la crònica es diferencia del de la notícia en què el periodista aporta valoracions subjectives de les i​nformacions objectives. 
• Veu del discurs:
  • Sovint el cronista pren la forma del ​narrador ​observador. ​Combina la ​narració de fets ​amb la ​descripció de fets, el ​comentari personal i el ​diàleg.​ Ús de la 1a o 3a persona del singular.
  • Ús del discurs directe per donar credibilitat al relat. Declaracions dels testimonis dels fets en estil directe i entre cometes
• El l​lenguatge és senzill, directe, molt personal. E​s valora la ​creativitat lingüística!​
  
  • Ús del ​present,​ amb la intenció d’actualitzar el relat i apropar el lector. Sovint s’usa en la forma de present històric.
  • Oracions exclamatives i interrogatives (preguntes retòriques, que no esperen resposta). Per ex: A la fi!, Serà la darrera oportunitat?, etc.
    
  • Prefixos i sufixos que expressen un judici (grandesa, afecte, menyspreu...). Per ex: Homenet, donota, caríssim, superestrany...
    
  • Lèxic valoratiu, que evita paraules neutres i opta per mots amb més càrrega subjectiva. Per ex: Magnífic, misèria, tristament...
    
  • Locucions i refranys, que són combinacions fixades que proporcionen més expressivitat. Per ex: Sense cap ni peus; Qui dies passa anys empeny; etc.
    
• Coherència textual
  • Combina la narració de fets, la descripció de persones o llocs, el comentari personal i el diàleg.
  • Habitualment s’usa l’ordre cronològic.
  • Ús de connectors que estableixen ordre i progrés i cohesió del discurs, en especial de les conjuncions temporals (a continuació, tot seguit, a hores d’ara, al mateix temps, sovint, de vegades, al més aviat, d’aquí en endavant, de tant en tant, en aquest instant, per acabar...), finals (perquè, a fi que...) i consecutives (doncs, per tant...).
• Recursos retòrics
  • Ús de recursos retòrics per tal de potenciar la creativitat textual i potenciar l’interès el text.
    • Fonètics, especialment en els mitjans audiovisuals, amb l’objectiu de buscar la ironia, la sorpresa, el contrast.
      
    • Morfosintàctics com la enumeració, la gradació, la comparació, el paral·lelisme, la interrogació retòrica.
      
    • Semàntics com el sentit figurat, la metàfora, la ironia.